Crònica publicada pel company @Gabivolador
Dimarts li vaig dir a la dona: “Demà aniré a fer el primer tram de la Rider!”. No és que li demani permís, sinó que necessito verbalitzar-ho per després no “rajar-me”. De vegades s’apodera de mi la mandra, els nervis, tot al últim moment i em poso nerviós i al final no hi vaig, però dimarts ja ho havia verbalitzat i em vaig ficar entre cella i cella sortir. I dius… Però com és que et fa mandra sortir a practicar el teu hobby? Doncs no ho se, potser perquè a vegades marxo sol entre setmana…
El dia abans, dilluns, havia desmuntat tots els plafons d’un costat de la RT per instal·lar-hi el cable que m’havia d’alimentar el gps per la Rider. Estava orgullós de mi perquè me’n vaig ensortir de tot hehehe… També havia pujat la pressió del pneumàtic de davant d’1,9 bars que estava als 2,5 bars que deia el manual, i per últim, vaig muntar-me una bossa sobre dipòsit que tenia per casa en plan MacGyver i volia sortir a provar-ho tot per veure com m’anava per la Rider. No havia preparat ni la roba ni res el dia abans, volia sortir des del mateix lloc que la Rider i fer el circuit seguit fins a l’Espluga de Francolí per veure com anava tot.
Ja dimecres, després de 50 minuts per equipar-me vaig sortir. Sabia que la RT li quedaven tres ratlles de combustible i pensava arribar a l’Espluga amb aquesta benzina.
De casa al pàrquing d’on surt la Rider hi tinc 65 Km, i des d’allà, vaig començar la ruta. Pim pam seguint el track, ara del Wikiloc ara del gps, em vaig plantar amb un moment a la carretera que baixa cap a Òdena, a on començava la diversió. De les tres ratlles de benzina, abans de Manresa ja n’eren dues i per aquí ja només en quedava una, i vaig dir-me: “mira que ets gandul de no sortir amb el dipòsit ple eh! Ara m’hauré de parar a posar benzina”. Ho vaig fer a Santa Coloma de Queralt i a partir d’aquí a gaudir de les corbes.
Un cop a l’Espluga el cel amenaçava pluja. El gps m’anava quasi millor que el mòbil, la pressió del pneumàtic de davant genial i en principi, la bossa sobre dipòsit no molestava massa, així que complida la primera part del pla, vaig decidir executar la segona: “anar a veure el Mazinguer Z i fer-nos-hi una foto”. Ja sense la tensió de seguir un track, vaig començar a gaudir del paisatge i de circular amb moto tranquil·lament. Abans d’arribar al Mazinguer trobava indicadors del Monestir de les Santes Creus, i pensava: “de què et sona aquest nom?”
Fetes les fotos de rigor, vaig decidir anar cap al macís de Montserrat i com que eren tres quarts d’una i començava a tenir gana, vaig pensar que seria un bon dia per provar el restaurant de ca’la Iaia. Hi vaig trucar i cap allà. No havia calculat que era tant lluny i sumat a la calor, la distància i les corbes, vaig arribar allà afamat i assedegat. Si menja prou bé.
En ben dinat, després d’una estona de prendre el sol a fora el restaurant, vaig anar a rodar per les carreteres del massís, caram quin asfalt tan llis i agradable per anar amb moto. Em vaig parar a fer una foto a la moto i al massís, i va ser allà quan vaig decidir arribar-me fins al Monestir. M’atabalen les aglomeracions i al ser entre setmana era un bon moment per anar-hi. Un cop dins el pàrquing, t’adones de diverses coses: el tinglado que tenen allà muntat, el bonic que és tot plegat i la pau que es respira dins el monestir quan hi ha poca gent.
Fetes les contemplacions i pregàries, vaig decidir baixar per la carretera que va a Monistrol de Montserrat, però no tenia ganes de tornar a casa per la C-55, és una carretera perillosa, amb molt de transit, radars i no es pot avançar quasi enlloc, així que vaig tornar a pujar cap a Monserrat tornant a fer l’esplèndida carretera de pujada (aquesta és la raó principal hehehe) i d’allà cap a Manresa.
A Sant Fruitós em vaig parar a Maquina Motor, una botiga de motos on pots trobar KTM’s, Suzuky’s, Kawassaky’s noves d’ocasió i molt d’equipament, i d’allà cap a casa.
Tornant cap a casa, eren els vols de les set de la tarda, la temperatura era perfecte, la llum ideal per ressaltar les belleses del paisatge i el vent s’havia endut tota la calitja, fet que feia que veiés tots els detalls del paisatge. Són aquells moments que ja has superat el cansament, que estàs a gust i que quan t’acostes a casa penses: i si segueixo tirant? Ara podria anar amb moto fins més enllà de la posta de sol…
Bé, passo unes fotos i el track que sempre faran l’escrit més amè hehehe…
Fins aviat!!!
Pd. La bossa sobre dipòsit va superar la prova i vindrà amb mi a la Rider, i una altra cosa, ja se de què em sonava el Monestir de les Santes Creus, té premi al fòrum. Cagun dena! El vaig tenir tant a prop hehehe….
Powered by Wikiloc
